10.11.18 ∵ Torelló

Des de la primera escolta, els paisatges sonors de Sea Moya hipnotitzen i desconcerten a la vegada. Amb un singular aire DIY i a base de filtrar instruments analògics per saturació de cinta, sistemes modulars i un gran ventall de pedals d’efectes, aquesta prometedora banda desmunta i reconstrueix els conceptes originals amb una capa de beat psicodèlic.

El seu so els ha posat en el punt de mira de la crítica internacional (de The Guardian a la revista Clash, passant per l’emissora de la BBC) i, després d’un grapat de singles molt aclamats, Sea Moya s’han traslladat d’Alemanya a Canadà, des d’on aquesta tardor arriba el seu àlbum de debut. Ara giren per Europa, reservant només una parada a Catalunya: la del FET.

• The Guardian: New band of the week: Sea Moya
• Independent: Sea Moya unveil new track 'Photographs'

A The Deepest String, el seu primer treball, aquest cantautor i músic fincat a Barcelona ha construït una desena de temes de base acústica i els ha desballestat, peça per peça, per adaptar-los a un format elèctric que sona intimista, directe i majestuós. Inspirant-se principalment en el rock alternatiu dels 90 i el folk-rock nord-americà, Albert Lax hi despulla la seva ànima per aventurar-se a fusionar-la amb la de l’oient.

En directe, la veu i les guitarres guanyen en intensitat i emoció, delatant les nombroses influències que l’han fascinat: de Pearl Jam a Neil Young, passant per Jeff Buckley, Alice in Chains o Fleet Foxes. Albert Lax sap agafar el millor de cada referent i adaptar-ho a una veu pròpia sincera, que convenç sense necessitat d’exhibir-se.

• Songhunter (iCat): Albert Lax, la profunditat de les notes
• Delicatessen (iCat): Albert Lax, noves cançons de sempre
• Ruta 66: Albert Lax - The Deepest String

Forjat en bandes com Fuckin’ Bollocks o Dulce Pájara de Juventud, el guitarrista Bruno Banani ha emprès un viatge en solitari que aquesta tardor arriba a la publicació del seu segon EP, del que cal destacar peces com Everyone Knew His Name, una de les seves pedres angulars, construïda al voltant d’un riff de guitarra i baix al més pur estil stoner, que s'alia amb la bateria per esclafar cada frase com una piconadora.

Amb unes lletres que intenten explicar les seves preocupacions més personals, Bruno Banani camina de l’odi a la paranoia, però sempre girant al voltant de la por, en totes les seves formes possibles. En directe, Banani sona fort, contundent i amb nervi. És que que demanen els seus temes: tocar el cel sentint-te una pedra.

• Shook Down: Bruno Banani estrena proyecto en solitario
• Mondosonoro: Estrenamos el debut de Banani

Tittyshev és el nom que es va inventar Harry Redknapp, entrenador del West Ham anglès, per batejar el jugador que acabava de fer sortir al camp en un partit amistós de l’estiu de 1994: un hooligan que s’havia fet tant insuportable criticant un dels seus homes que va ser desafiat a fer-ho millor.

Amb el seu nom sobre el dorsal, aquesta nova banda barcelonina es va presentar el passat juliol amb el seu primer EP, #3. Quatre cançons que són una declaració d’intencions amb aires indie-pop i shoegaze, a estones frenètica i contundent. I que els ha servit perquè la màquina creativa accelerés el ritme, duent-los cap a explorar territoris propers a la psicodèlia o el post-punk. La del FET serà una de les primeres ocasions per veure’ls suant la samarreta.